De compres...

Hui han vingut a casa dos amics per anar a Xàtiva. Els he dit que no anava, que no tenia res que fer allí... M'han fet sentir mal al donar-los aquesta resposta, ja que havien vingut a buscar-me expressament. La veritat es un altra, encara que no dista molt del que jo els he dit. Es de veres que no tinc res a fer a Xàtiva, pero també és cert que mai m'ha agradat anar de compres. De xicotet odiava que ma mare es tirara hores mirant tendes per acabar, la majoria de vegades, no comprant-se res. Ara la cosa es distinta... no m'agrada anar de compres per que no em fa il·lusió pràcticament res. És més frustrant quant necessites roba i no t'agrada res, encara que ara, sistemàticament, ja em pille el primer que veig. Envege a la gent quant la veig comprar, no per allò que es compren, sinó per la expressió de satisfacció i felicitat que apareix a les seues cares... Si em fora tan fàcil ser feliç a mi...

Per desgracia a mi em fa falta alguna cosa més, cosa difícil en aquest món tan materialista en el que vivim.

Boig?, Qui? Jo?

Sol ser comú en mi no desmentir cap suposició, per tant es de esperar que en aquest cas tinga dubtes sobre la veracitat d'aquesta possibilitat. Un no naix boig, el crea la gent que el rodeja y les vivències que viu. Si tireu la vista enrere, tal vegada es doneu compte de tot el que meu fet passar (que cadascú s'aplique el conte), de tot el que meu fet sofrir y de com em féieu sentir. Tal vegada així pugueu arribar a comprendre com me sent, encara que ningú que no haja patit una depressió pot arribar a entendre el mal que un es troba i les poques ganes de tirar endavant que tinc. Espere que ningú de vosaltres senta mai aquestes coses. Potser estiga boig... , però cregueu-me, no ha sigut elecció meua.

Hi ha un pas de la cordura a la locura.

Temors

Hui s'han confirmat els meus temors... un rere l'altre. No se si estic preparat per afrontar el que m'esdevindrà. Soc dèbil.

Renaixement

Com un fènix que pren flama i renaix de les seues cendres, em dispose a deixar enrere tot allò que m'impedix anar avant. Es fàcil dir-ho, mes no ho és. Tots aquest records sols fan que consumir-me, atrapant-me en una espiral sense fi. Una de les coses que se m'ha ocorregut és anar contant com he acabat arribant on estic ara, sense anar tirant merda a tota la gent que m'ha fet mal (de que serviria...). Se que d'aquesta manera no oblidaré, i encara que fos així se'm planteja el dubte de si seguiria sent jo sense aquestos records.

Jo no he elegit ser com soc, soc el que el mon ha fet de mi.