Fracassat

 

   Me vaig tirar a llançar i ningú va poder fer res per evitar-ho. Jo era un xic treballador, estudiós, alegre, intel·ligent, divertit, generós e innocent... Ara sóc el que la societat sempre a volgut que fora, un inadaptat social que creu que no té futur; i estic al lloc on sempre a volgut que estiguera, un lloc obscur i apartat, creat per a que no puga fer mal a ningú.

Vaig caure en la seua trampa. Poc a poc vaig anar interioritzant totes eixes mentides, totes eixes ganivetades que anaven clavant-se en la meua autoestima degradant-la fins al seu estat actual. Cada volta més trist, més callat, més tímid, més reprimit, més insocial, més inbécil, més inútil. . . cada volta me senc més i més merda; i l'olor és tan intensa, tan repugnant, que'm dona arcades. L'unic que vull és desapareixer, deixar de sofrir, sentir-me en pau.

 

"Et Vullc"

Dues paraules que poden significar-ho tot o no dir absolutament res. Hui en dia la majoria de la gent les utilitza a la lleugera com si digueren hola o adeu, sense sentirles, sense importar-los si la persona a qui van dirigides se les agafara al peu de la lletra...

Normalment, quan algú sent de deveres l'amor, amaga la veritat en un raco per por a que s'acabe la seua relació, limitant-se a mantindre un vincul d'amistat e intentant fer tot el possible per que la persona estimada siga feliç, encara que es tinga que consumir en l'intent, encara que haja de deixar-la perque segueixca el seu propi camí.

Per tant aquesta entrada es quedara amagada aci, en aques petit raco de la xarxa tota sola, i desijant al mateix temps que la veja tot el món i que no la veja ningú.

Poesia inacabada

Caí de mi mundo etereo,

i me di de bruces con la realidad.

Ahora queda tan alto,

que creo que es imposible de alcanzar.

Sentint-me idiota, brut i utilitzat

Feia temps que no me sentia d'aquesta manera amb tanta intensitat. Hui man enganyat, utilitzat i jugat amb els meus sentiment sense cap tipus d'escrúpols. De vegades se'm creuen els cables i pense que tot el món es com jo, i de sobte, quant òbric els ulls i me n'adone que he sigut víctima de gent egoista i que sols pensa en si mateixa i en el seu benefici propi, comence a pensar en lo imbècil que he sigut i m'afone en un mar de pensaments... Entre ells esta el de si algun dia trobaré algú en qui confiar plenament, algú a qui no li calga una excusa per que vulga estar en mi, gent amb la que ajudar-se mútuament.

I una volta més, l'ilusió es desvaneix...

Tan espai que va arribar... i lo ràpit que s'ha esfumat...