Fracassat

 

   Me vaig tirar a llançar i ningú va poder fer res per evitar-ho. Jo era un xic treballador, estudiós, alegre, intel·ligent, divertit, generós e innocent... Ara sóc el que la societat sempre a volgut que fora, un inadaptat social que creu que no té futur; i estic al lloc on sempre a volgut que estiguera, un lloc obscur i apartat, creat per a que no puga fer mal a ningú.

Vaig caure en la seua trampa. Poc a poc vaig anar interioritzant totes eixes mentides, totes eixes ganivetades que anaven clavant-se en la meua autoestima degradant-la fins al seu estat actual. Cada volta més trist, més callat, més tímid, més reprimit, més insocial, més inbécil, més inútil. . . cada volta me senc més i més merda; i l'olor és tan intensa, tan repugnant, que'm dona arcades. L'unic que vull és desapareixer, deixar de sofrir, sentir-me en pau.

 

"Et Vullc"

Dues paraules que poden significar-ho tot o no dir absolutament res. Hui en dia la majoria de la gent les utilitza a la lleugera com si digueren hola o adeu, sense sentirles, sense importar-los si la persona a qui van dirigides se les agafara al peu de la lletra...

Normalment, quan algú sent de deveres l'amor, amaga la veritat en un raco per por a que s'acabe la seua relació, limitant-se a mantindre un vincul d'amistat e intentant fer tot el possible per que la persona estimada siga feliç, encara que es tinga que consumir en l'intent, encara que haja de deixar-la perque segueixca el seu propi camí.

Per tant aquesta entrada es quedara amagada aci, en aques petit raco de la xarxa tota sola, i desijant al mateix temps que la veja tot el món i que no la veja ningú.

Poesia inacabada

Caí de mi mundo etereo,

i me di de bruces con la realidad.

Ahora queda tan alto,

que creo que es imposible de alcanzar.

Sentint-me idiota, brut i utilitzat

Feia temps que no me sentia d'aquesta manera amb tanta intensitat. Hui man enganyat, utilitzat i jugat amb els meus sentiment sense cap tipus d'escrúpols. De vegades se'm creuen els cables i pense que tot el món es com jo, i de sobte, quant òbric els ulls i me n'adone que he sigut víctima de gent egoista i que sols pensa en si mateixa i en el seu benefici propi, comence a pensar en lo imbècil que he sigut i m'afone en un mar de pensaments... Entre ells esta el de si algun dia trobaré algú en qui confiar plenament, algú a qui no li calga una excusa per que vulga estar en mi, gent amb la que ajudar-se mútuament.

I una volta més, l'ilusió es desvaneix...

Tan espai que va arribar... i lo ràpit que s'ha esfumat...

Llum

Comence a vore la llum al final del túnel, i no estic parlant del que diuen que es veu quant mors... No es la primera vegada que la veig, però les vegades anteriors, quant he tirat a agafar-la, s'ha esfumat com si fora fum... Però aquesta vegada pareix que comença a prendre forma, a solidificar-se... Espere que aquesta vegada puga agafar-la i no soltar-la mai mes.

Gracies a tots aquells que m'ajudeu conscient o inconscientment, de veres.

Soletat

Me sent sol, de vegades inclús quant estic acompanyat. Pareix que sofrisc algun tipus d'enfermetat... tristesa crònica, que el meu cos no segrega suficients endorfines o que se jo... açò m'impedix fer vida normal, m'impedix ser feliç.

Sempre estic dispost a ajudar als demés, i l'únic que vull traure a canvi es companyia i amistat (tan egoista es això?) no solc negar-li res a ningú a no ser que veja que sols volen aprofitar-se'n de mi (a vegades encara que ho veja). Inclús estaria dispost a donar la vida (encara que en el meu cas aquest acte tal volta no tinguera molt de valor).

No vull la compassió de ningú, tan sols vull sentir-me acceptat tal com soc, sentir-me volgut... tal volta primer tindria que començar a acceptar-me i a voler-me a mi mateix... o tal volta no puga voler-me si no me sent volgut (sense comptar família)... Però siguem realistes, a ningú li apetix estar amb algú trist, aborrit i callat.

Life is complicated...

Error

Crec que ha sigut un error la creació d'aquest blog. Pareix que la gent te por d'alguna cosa i "deixa" de parlar-me al no saber com tratar-me, no els culpe, jo tampoc sabria. I jo al saber que lligen el meu blog tampoc se que dir... Cada cop me distancie més i més i caic en un pou del que no puc escapar. Tal volta siga aquesta l'ultima entrada que publique.

La fugacitat de la vida

Hui a les vuit i vint-i-cinc aproximadament he vist passar la meua vida per davant dels meus ulls. No ha sigut una visió agradable, no m'agradaria que siguera l'ultim que vegera abans d'anar-me'n a l'altre barri.

És interessant, però a l'hora desesperant, com les persones puguem desitjar dues coses totalment contraries al mateix temps... viure o morir, ser o no ser... El primer "desig" me'l dicta l'instint de supervivència que tant odie i admire per igual. El segon me'l dicten els raonaments "irracionals" que recorren la meua ment infestant-la com si fora un virus.

Aquesta nit segurament serà llarga y el més probable és que sols traure en clar dues coses. La primera es que cada vegada me fa menys gracia començar a treure el cotxe per l'autovia y la segon es que quant has estat a punt de morir se t'obri la gana. Però seguiré sense trobar resposta a molts interrogants... I si m'haguera passat? I si ara fora mort? L'importaria realment a algú? Jo crec que no...

Vora l'abisme

Aquest cúmul d'idees i pensaments... es com si se'm partira el cap i se m'estripara l'ànima.