Mire al meu voltant, em resulta estrany el que me rodeja, no puc respirar.
Molt de temps ha passat desde que hem va envair per primera vegada aquesta sensació. A dia de hui segueix estant a l'ordre del dia, limitant-me, asfixiant-me...
Ser diferent no es divertit, no es "guay", no m'agrada. Així es la major part del temps, encara que també hi ha moments bons. Quant te n'adones de que no perceps el món com els demés, que passes per alt moltes coses que la resta si veu, que els seus valors disten del teus... comprens que ets diferent. La visió que tinc del món es més universal, és major que la del "jo" mateix, que té la majoria, inclús major que la del "jo" i els meus amics i familiars. Passe per alt moltes coses que els demés si perceben, però també aprecie coses que la resta ignora o no sap valorar com cal. En quant als valors... d'això ja parlaré un altre dia...
Ser diferent em limita. No em sent a gust amb mi mateix quant estic rodejat de persones, imposibilitant-me la tasca de formar part d'un grup, de sentir-me integrat.
Ser diferent m'asfixia. Estic fart d'aquest món en el que pareix que l'únic que importa són el sexe i els diners, on l'egoisme arriba a cotes indecents, on els valors i la moral ja poc importen y on prima la llei del més fort.
Se m'està acabant l'aire. Qui sap fins quant m'aguantarà la pila, fins quant aguantaré donant-me corda...
2 comentarios:
No, no i no... Ser diferent és bo... molt bo. No coneixes a ningú més que ho siga? O es que sols tens ulls per a tú? A vore si va a ser això, i clavan-te tant amb la gent per que és tan egoista, ara resulta que tu eres més que tots ells.
La gent es preocupa per molt més que per el sexe o els diners. Hi han mil col·lectius de gent que comparteix mil aficions i que defensa mil causes diferents, grups, associacions, centres... i mil excuses per les que reunir-se i estar junts, desde el més frikisme fins a ONG's i Fundacions.
Deu, no et conec, però sembla que no hages eixit de ta casa en ta vida...
Deperta!
Saps? Moltes vegades pense que qui s'aborreix, o qui diu estar depressiu, és perque vol...
Ànim "inconformista", segur que t'ha costat un ou fer aquest blog. Espere que per culpa de persones com jo, tan guerreres, deixes d'escriure i tornes a les teues tiniebles...
Tots tenim una oportunitat com a mínim en la vida, i amb esta actitud, no podràs veure-les.
som molts els que som diferents...
i van ser molts els diferents que feren diferent la vida...la seua, la de la gent que els envoltava i la del món...
Aire hi ha per totes bandes. només cal omplir els pulmons i la panxa, sentir les cosquerelles, el seu color.
No sé exactament qui eres ni com eres, però només una personeta amb sensibilitat pot dir coses així. Saps, la vida és qüestió de saber jugar.Hi ha moments que pots jugar a tenir 5 anys, si està rodejat de xiquets, o jugar a tindre 40-50 amb els teus pares...també jugar a tindre l´edat dels amics...a mi sempre ma costat senti-me part d´algo, d´algú...però, poc a poc, vas vegent que no fa falta, jo no me canvie per el borreguisme, m´alegre de poder somiar amb coses que no tots enten...i de no somiar amb el que la majoria somia.
Estic feliç de ser capaç de sorpendrem de la llum del sol, d´un pardal i de qualsevol"tonteria".
Respira...la gent com tu, escaseja, i necessitem ser més...per a canviar el món!!
ánim...i un abraç
Publicar un comentario