Llum

Comence a vore la llum al final del túnel, i no estic parlant del que diuen que es veu quant mors... No es la primera vegada que la veig, però les vegades anteriors, quant he tirat a agafar-la, s'ha esfumat com si fora fum... Però aquesta vegada pareix que comença a prendre forma, a solidificar-se... Espere que aquesta vegada puga agafar-la i no soltar-la mai mes.

Gracies a tots aquells que m'ajudeu conscient o inconscientment, de veres.

Soletat

Me sent sol, de vegades inclús quant estic acompanyat. Pareix que sofrisc algun tipus d'enfermetat... tristesa crònica, que el meu cos no segrega suficients endorfines o que se jo... açò m'impedix fer vida normal, m'impedix ser feliç.

Sempre estic dispost a ajudar als demés, i l'únic que vull traure a canvi es companyia i amistat (tan egoista es això?) no solc negar-li res a ningú a no ser que veja que sols volen aprofitar-se'n de mi (a vegades encara que ho veja). Inclús estaria dispost a donar la vida (encara que en el meu cas aquest acte tal volta no tinguera molt de valor).

No vull la compassió de ningú, tan sols vull sentir-me acceptat tal com soc, sentir-me volgut... tal volta primer tindria que començar a acceptar-me i a voler-me a mi mateix... o tal volta no puga voler-me si no me sent volgut (sense comptar família)... Però siguem realistes, a ningú li apetix estar amb algú trist, aborrit i callat.

Life is complicated...

Error

Crec que ha sigut un error la creació d'aquest blog. Pareix que la gent te por d'alguna cosa i "deixa" de parlar-me al no saber com tratar-me, no els culpe, jo tampoc sabria. I jo al saber que lligen el meu blog tampoc se que dir... Cada cop me distancie més i més i caic en un pou del que no puc escapar. Tal volta siga aquesta l'ultima entrada que publique.

La fugacitat de la vida

Hui a les vuit i vint-i-cinc aproximadament he vist passar la meua vida per davant dels meus ulls. No ha sigut una visió agradable, no m'agradaria que siguera l'ultim que vegera abans d'anar-me'n a l'altre barri.

És interessant, però a l'hora desesperant, com les persones puguem desitjar dues coses totalment contraries al mateix temps... viure o morir, ser o no ser... El primer "desig" me'l dicta l'instint de supervivència que tant odie i admire per igual. El segon me'l dicten els raonaments "irracionals" que recorren la meua ment infestant-la com si fora un virus.

Aquesta nit segurament serà llarga y el més probable és que sols traure en clar dues coses. La primera es que cada vegada me fa menys gracia començar a treure el cotxe per l'autovia y la segon es que quant has estat a punt de morir se t'obri la gana. Però seguiré sense trobar resposta a molts interrogants... I si m'haguera passat? I si ara fora mort? L'importaria realment a algú? Jo crec que no...

Vora l'abisme

Aquest cúmul d'idees i pensaments... es com si se'm partira el cap i se m'estripara l'ànima.

"Buenos dias princesa"

Hui ha sigut un bon dia dins del que ve sent normal en mi. No ha sigut diferent dels demés dies, no ha passat res especial, ha sigut un dia més, un rutinari matí de dimecres...

Des de fa temps que m'he n'he adonat que soc "presoner" de la meua ment. Pareix, que quant arribe a tocar fons, s'activa un sistema d'emergència que fa que tot me parega més simple, més divertit. Açò desemboca en un estat de "bogeria" que provoca que comence a fer l'idiota i a riurem de les meues pròpies estupideses. Sembla que en aquest procés de la meua ment tot torna al seu lloc, és com si el meu cervell s'engrassara a base d'endorfines...

Potser deuria d'activar aquest sistema manualment més sovint... no se... començar a beure, fer l'idiota un poc tots els dies, preocupar-me per mi mateix i per ningú més... En conclusió, el que fa la majoria dels "mortals". Però si fes això començaria a degradar-se la meua personalitat i acabaria perdent la meua essència, encara que al no fer-ho també estic "morint" poc a poc...

La proporció de dies bons al de dies mals no m'acaba de quadrar, no me convenç... Deuria d'activar aquest sistema? La veritat és que no ho se.

Desorientació

Sentir-me perdut i perdre el sentit.

Pensaments a l'atzar...

Ací teniu el meu epitafi, o millor dit, el del meus principis, ideologia, moral y passat... Tot açò que me ronda pel cap, sempre me du al mateix lloc, l'única eixida, la mort. I ja que no tinc el suficient valor per a llevar-me la vida, intentaré acabar de destruïr la meua ment:

"Som el que aquest món necessitava, però que no es mereixia."

Orgasme auditiu...

Una cita meua

La felicidad se alcanza cuando simplificamos el universo hasta cotas entendibles por nuesto intelecto.

Extraterrestre

Mire al meu voltant, em resulta estrany el que me rodeja, no puc respirar.

Molt de temps ha passat desde que hem va envair per primera vegada aquesta sensació. A dia de hui segueix estant a l'ordre del dia, limitant-me, asfixiant-me...

Ser diferent no es divertit, no es "guay", no m'agrada. Així es la major part del temps, encara que també hi ha moments bons. Quant te n'adones de que no perceps el món com els demés, que passes per alt moltes coses que la resta si veu, que els seus valors disten del teus... comprens que ets diferent. La visió que tinc del món es més universal, és major que la del "jo" mateix, que té la majoria, inclús major que la del "jo" i els meus amics i familiars. Passe per alt moltes coses que els demés si perceben, però també aprecie coses que la resta ignora o no sap valorar com cal. En quant als valors... d'això ja parlaré un altre dia...

Ser diferent em limita. No em sent a gust amb mi mateix quant estic rodejat de persones, imposibilitant-me la tasca de formar part d'un grup, de sentir-me integrat.

Ser diferent m'asfixia. Estic fart d'aquest món en el que pareix que l'únic que importa són el sexe i els diners, on l'egoisme arriba a cotes indecents, on els valors i la moral ja poc importen y on prima la llei del més fort.

Se m'està acabant l'aire. Qui sap fins quant m'aguantarà la pila, fins quant aguantaré donant-me corda...

De compres...

Hui han vingut a casa dos amics per anar a Xàtiva. Els he dit que no anava, que no tenia res que fer allí... M'han fet sentir mal al donar-los aquesta resposta, ja que havien vingut a buscar-me expressament. La veritat es un altra, encara que no dista molt del que jo els he dit. Es de veres que no tinc res a fer a Xàtiva, pero també és cert que mai m'ha agradat anar de compres. De xicotet odiava que ma mare es tirara hores mirant tendes per acabar, la majoria de vegades, no comprant-se res. Ara la cosa es distinta... no m'agrada anar de compres per que no em fa il·lusió pràcticament res. És més frustrant quant necessites roba i no t'agrada res, encara que ara, sistemàticament, ja em pille el primer que veig. Envege a la gent quant la veig comprar, no per allò que es compren, sinó per la expressió de satisfacció i felicitat que apareix a les seues cares... Si em fora tan fàcil ser feliç a mi...

Per desgracia a mi em fa falta alguna cosa més, cosa difícil en aquest món tan materialista en el que vivim.

Boig?, Qui? Jo?

Sol ser comú en mi no desmentir cap suposició, per tant es de esperar que en aquest cas tinga dubtes sobre la veracitat d'aquesta possibilitat. Un no naix boig, el crea la gent que el rodeja y les vivències que viu. Si tireu la vista enrere, tal vegada es doneu compte de tot el que meu fet passar (que cadascú s'aplique el conte), de tot el que meu fet sofrir y de com em féieu sentir. Tal vegada així pugueu arribar a comprendre com me sent, encara que ningú que no haja patit una depressió pot arribar a entendre el mal que un es troba i les poques ganes de tirar endavant que tinc. Espere que ningú de vosaltres senta mai aquestes coses. Potser estiga boig... , però cregueu-me, no ha sigut elecció meua.

Hi ha un pas de la cordura a la locura.

Temors

Hui s'han confirmat els meus temors... un rere l'altre. No se si estic preparat per afrontar el que m'esdevindrà. Soc dèbil.

Renaixement

Com un fènix que pren flama i renaix de les seues cendres, em dispose a deixar enrere tot allò que m'impedix anar avant. Es fàcil dir-ho, mes no ho és. Tots aquest records sols fan que consumir-me, atrapant-me en una espiral sense fi. Una de les coses que se m'ha ocorregut és anar contant com he acabat arribant on estic ara, sense anar tirant merda a tota la gent que m'ha fet mal (de que serviria...). Se que d'aquesta manera no oblidaré, i encara que fos així se'm planteja el dubte de si seguiria sent jo sense aquestos records.

Jo no he elegit ser com soc, soc el que el mon ha fet de mi.