miércoles, 9 de diciembre de 2009

Soletat


Me sent sol, de vegades inclús quant estic acompanyat. Pareix que sofrisc algun tipus d'enfermetat... tristesa crònica, que el meu cos no segrega suficients endorfines o que se jo... açò m'impedix fer vida normal, m'impedix ser feliç.

Sempre estic dispost a ajudar als demés, i l'únic que vull traure a canvi es companyia i amistat (tan egoista es això?) no solc negar-li res a ningú a no ser que veja que sols volen aprofitar-se'n de mi (a vegades encara que ho veja). Inclús estaria dispost a donar la vida (encara que en el meu cas aquest acte tal volta no tinguera molt de valor).

No vull la compassió de ningú, tan sols vull sentir-me acceptat tal com soc, sentir-me volgut... tal volta primer tindria que començar a acceptar-me i a voler-me a mi mateix... o tal volta no puga voler-me si no me sent volgut (sense comptar família)... Però siguem realistes, a ningú li apetix estar amb algú trist, aborrit i callat.

Life is complicated...

1 comentario:

antonio calatayud dijo...

ey xaval,no tens k mirar molt llunt x vorer k tens amics k fan el k siga x tu, pot ser k no ens vejem tant a sovint kom abans xro me tens igual,tu em feres un favor k mai podre tornarte, pot ser per atu no fora res xro per a mi va signifikar el poder creure k podia fer una cosa k donava x perduda y ara mateix estik on estig xk en ixi moment tu fores el k majudá, i feres k no em kedara enrrere. recorda els mesos de practikes a mi em van agradar moltisim, i alegra ixa cara home k ni eres trist ni aborrit ni callat, ki millor k jo o pot dir k e pasat 5 mesos vivint amb tu... dw