viernes, 27 de noviembre de 2009

La fugacitat de la vida



Hui a les vuit i vint-i-cinc aproximadament he vist passar la meua vida per davant dels meus ulls. No ha sigut una visió agradable, no m'agradaria que siguera l'ultim que vegera abans d'anar-me'n a l'altre barri.

És interessant, però a l'hora desesperant, com les persones puguem desitjar dues coses totalment contraries al mateix temps... viure o morir, ser o no ser... El primer "desig" me'l dicta l'instint de supervivència que tant odie i admire per igual. El segon me'l dicten els raonaments "irracionals" que recorren la meua ment infestant-la com si fora un virus.

Aquesta nit segurament serà llarga y el més probable és que sols traure en clar dues coses. La primera es que cada vegada me fa menys gracia començar a treure el cotxe per l'autovia y la segon es que quant has estat a punt de morir se t'obri la gana. Però seguiré sense trobar resposta a molts interrogants... I si m'haguera passat? I si ara fora mort? L'importaria realment a algú? Jo crec que no...

13 comentarios:

àngels dijo...

segurament no l'importara a ningú, segurament no fas mal a ningú escrivint el que escrius

àngels dijo...

d'una banda em sembla heroic expressar els teus sentiments, perquè si no és d'aquesta manera mai ho fas. D'un altra banda em pareix que eres una persona prou egoista pensant el que penses (l'importaria a algú?? jo crec q no...)Ahir en 21 dies veiem com Marlene es preguntava què era la felicitat...persones com Marlene no poden escollir, la vida és una tombola, ella no té un altra que anar a treballar a la mina cada dia i respirar pajira, una pols que romandra als seus pulmons la resta de sa vida. dus desde els 15 anys, si no m'equivoque en aquesta actitud, crec que és hora d'obrir-te al món i al demés, que necessariament cal dir que tens a molta gent que intenta ajudar-te i que pot ser es senta ofesa. El sofa sempre està ple.

Nador Jordà dijo...

Tio si realment penses k no li importa a ningu es que estas un pòc cec... Aixo del sofa m'ha agradat..

Kike Pérez Colomer dijo...

no saps el mal que em fas quan dius aquestes barbaritats...

com pots dir el que dius, coneguent el patiment que hi ha al món, lo desgraciada que és molta gent, lo dur que és el dia a dia de moooltes persones...

de que et queixes? què t'angoixa? ens ho diràs algún dia?

com pots dir en altres entrades que fas, que ja es hora de pensar més en tu que en els demés? de veres penses en els demés? perque jo ací sols veig que penses en tu, tu i tu

se t'ha fet un regal inmens, y no estas aprofitant-lo al cent per cent... perque saps que? la vida hi ha que viure-la al cent per cent, i no al 5%... ja saps... en primera a tota hostia el motor pot rebentar, però en quinta i a 20km per hora el motor es pot calar... A la marxeta tot pot anar be...

pensa en tot el que he fet jo fins ara.
doncs si ara tornara a tindre la teua edad, encara faría moltes més coses...

estem molt orgullosos del que has decidit, tornar a estudiar, i fer-ho amb ganes, i també de que s'haja acabat "el teu silenci", però per altra banda, ens preocupa saber realment com et sents... perque ens ho deixes tot a mitjes i no ens dones la posibilitat d'ajudar-te, perque no acabes de dir les coses

el papa em va parar l'altre dia i hem va dir, que no m'enfadara perque haguera comprat dos cotxes, perque la raó eres tu, volia que vegeres recompensats els teus escorços...

ja se que no és el que necesites, un cotxe, però al menys saps que es preocupen per tu

i bueno, ja me calle, que si no, no pararia mai... Pablo, tens tant que viure... tant que vore... deixat de tants romanços i a vore si eixe Au Fènix de la primera entrada, comença a volar de veres...

si tornes a dir més burraes
no et parlaré més

;-)

Kike Pérez Colomer dijo...

perdona per lo de "romanços"
no volia dir-ho en el sentit peioratiu...

sé que per a tú és molt important el que t'està passant, que no és decissió teua i que escapa de les teues mans, però si ho t'expresses ací, públicament, és per a que t'ajudem, no? Doncs al menys fes-nos un poquetet de cas

Anim!

Ondina dijo...

Opine com els teus amics...

Ells et volen i deuries de fer-los cas, eixir a aquest món, que és cruel, però que ens recompensa amb moltes coses boniques que no pots trobar tancan-te a casa...

Anim!

Kike Pérez Colomer dijo...

per cert, què és el que t'ha passat que t'ha fet veure tota la teua vida? has tingut algun susto amb el cotxe?
conta

Santos dijo...

Quant parlava d'algú hem referia a gent amb la que no tinc un "vincle de sang", per supost que se que a la meua familia l'importaria realment.

En quant a tu Nador, el dissabte per la vesprada apenes me dirigies la paraula, a l'hora de sopar ni me miraves a la cara... vaig tindre que estar tota la nit "obrin-me al món i als demés" per salvar la distancia que ens separava (en lo que me costa...).

En quant a Marlene... com se li ocorre tindre fills... vivint en aquesta situació (no se si ella volia). Dur-los al món en ixes condicions deu ser pitjor que no haver nascut mai...

Clar que soc un egoista, soc l'egoisme personificat... No me puc queixar de "res" però no aprècie la vida lo suficient, en canvi Marlene no te elecció s'ha dalçar cada matí savent el que li espera... Pero heu de reconeixer que també es un poc egoista intentar ser feliç sabent que moltes persones no poden ser-ho...

Santos dijo...

Aquest blog el vaig crear en un principi per des-ofegar-me, jo fa quatre dies que se que vosaltres sabeu de la seua existencia.

àngels dijo...

pues per a no importar-li a ningu tens mes visites al bloc en 2 dies que jo al tuenti en 2 mesos!!!! jajajajaja!qui ve a la bicifestacio?en el pis caben uns quants

Anónimo dijo...

Per l'amor de deú!!!!! en que estaves pensant quan has escrit esta entrada!!! sobretot no m'ha agradat gens el que a ningú li importaría si et morires, a ningú li importaria...

L'altre dia ja t'ho vaig dir en el tema del tuenti, unes poques paraules teues fan reflexionar molt i al final vaig arribar a la conclusió de que en ixos detalls es on estan els bons amics,encara que feia molt de temps que no sabía res de mi..., encara em vas contestar i ajudar, ahi esta!!! ixe acte per exemple ho diu tot, per el contrari jo veig a gent els caps de setmana cuan arribe al poble que ni em dirigeixen la paraula i em parlen quan a ells els convé alguna cosa meua per benefici personal seu ...

Ja ho saps, este ultim acte ha sigut un de molts que et caracterizen con a un bon amic meu encara que no ens veiem molt a menut

Anim!!! Santos que al final el temps fica a cada un on li correspon i tu de segur que tindràs un bon lloc...

Salva Baixauli Bosch

teresa dijo...

Ei, què et va passar? Com estàs hui?

Acabe d'entrar per pegar una miradeta i estic impressionada, ja veig que li importes a molta gent.

La família sempre està ahí donant-nos suport i ens estima passe el que passe, pots confiar en ells perquè, encara que de vegades sembla que no ens entenguen, sempre volen el millor per nosaltres. I un bon amic és un tresor, cal cuidar els bons amics.

Discrepe de tu, no crec que siga egoista ser feliç, al contrari, jo crec que si sóc feliç, puc fer feliç la gent del meu voltant. Com diu Ben Harper: "And if someday, I find my peace of mind, I will share my wealth with all the humankind".

Una abraçada

teresa dijo...

Per cert, gràcies per la cançó. Se m'ha parat un poc el món en sentir-la