viernes, 26 de febrero de 2010

Poesia inacabada

Caí de mi mundo etereo,
i me di de bruces con la realidad.
Ahora queda tan alto,
que creo que es imposible de alcanzar.

2 comentarios:

Anónimo dijo...

Jo crec ke tu pots muntar quan tu vuigues, soles necesites a gent ke et vuiga realment xd.Recolsar-te de gent que et vuiga ajudar.Eres als meus ulls un xic valent, fas coses que jo mai podria fer. Dius coses molt boniques i creume, encara que et cregues que estas en la foscor sempre hi ha un punt lluminos el qual si el segueixes et portara fins al punt final, fins a la llum. Tots i cadaqun de nosaltres hem estat alguna vegada de la nostra vida en eixa habitacio. En la qual sentim fred i perque no dir-ho tambe por. Pero, perduda tota esperança sentim que vuigueme eixir. M'agradaria sentir tant la sensacio que sents tu quan estas dalt d'una muntanya, saber el que es realment el aire. No se potser no me estigues entenent o potser no me exprese be, pero el que vuic dir es que si te caus torna a muntar,perque crec que val la pena encara que siga x les coses mes petites.

victoria navalon.bsssssss.

teresa dijo...

És molt bonic el nou disseny del blog, que és?